Fotografía Vicent Blasco Miró
La primavera Borrianenca
es va tenyir de dol el passat 30 de maig, eixe dia ens deixava l’insigne borrianenc
i poeta faller, Vicente Ramón Cardet Martínez. Serveixen estes línies com el
mes sincer homenatge i recordatori de la seua trajectòria, pel que va ser un
home bo.
Cardet, va nàixer a Borriana
en acabar les falles de 1931, el 29 de març. Els seus pares, Vicenta i Vicente,
tenien la llar familiar al carrer Marí on va viure una gran part de la seua
vida.
De menut va cursar
estudis al col·legi dels Carmelites, estudis que compaginava amb les obres de
teatre tradicionals que el pare Alberto organitzava per Nadal amb el pessebre i
que el van portar a interpretar el mateix sant Josep, l’últim any d'estada als
Carmelites. Va ser este mateix instructor, el pare Alberto, el que el va
ensenyar a llegir i a recitar, activitat que, segons ens va manifestar en mes
d’una ocasió, “és l’única cosa que en esta vida ha fet bé”. Van ser els seus
companys de col·legi Juan Vernia, Pipo el del carrer Marí, i uns quants
altres.
Finalitzada la seua etapa
de formació bàsica va passar a l’acadèmia Hermes, per a fer el batxillerat, i
va continuar la seua faceta d’inclinació cultural i fallera, ja que el 1945,
juntament amb Pepe Rufino, en apropar-se les falles, van aconseguir el permís
del que era aleshores alcalde, Miguel Gil Viñes, per plantar una falla infantil
al mateix carrer Marí. El monument va costar 1.200 pessetes que van ser
arreplegades, com era costum a l’època, xavo a xavo. Encara que les falles
infantils no estaven reglamentades, van competir amb la falla de l’Escorredor,
que va promoure Vicente Guerola, i una altra que va ser plantada al carrer de
Mariano Benlliure.
La inclinació cultural de
Vicente Cardet pot ser que estiguera influenciada per alguns dels seus
familiars, i especialment pel mes cèlebre de la família: l’avi patern, conegut
amb el mal nom del Saboner, “home bo i ciutadà exemplar”, que va arribar a ser
director de la banda filharmònica, desprès que el titular sofrira el que
podríem dir un accident domèstic, ja que en tirar a beure d’una bóta de vi
sense broca, es va tacar tot, es va enfadar i va dimitir. El Saboner va ser qui
va compondre la música dels quasi 40 rosaris, partitures originals que van ser
entregades, en faltar el familiar, per Vicente, al cura de l’església, com una
mostra més de la seua generositat pel nostre poble.
Totes estes inquietuds
culturals es veren plasmades el 1954 en constituir, juntament amb Pepe Calpe,
Joaquín Urios, Santiago Izquierdo (una de les persones que més ha apreciat en
este món), Vicente Monsonís Moros el Poeta, el gran Pepe Esteve, Vicente
Mesado, Pepe Maren, Emilio Chermá, Batiste Ríos i probablement alguns altres,
l’Agrupación Borrianense de Cultura, nascuda per a cobrir l’espai cultural de
la nostra ciutat, fins aquella data inexistent, i que seria impulsora després
de la publicació més encertada de la nostra història, el Buris-Ana, de
la qual, com no podia ser d’una altra manera, el nostre personatge va ser principal
impulsor juntament amb Roberto Roselló, Enric Safont i altres, a més a més dels
abans esmentats.
Una de les primeres
activitats de la recent formada ABC va ser la posada en escena d’una obreta que
inicialment estava escrita en tovallons de paper de l’Olivereta i entre glop i
glop de “xampany de gatillo”, és a dir, el tradicional “sifó”.
Es va estrenar al Teatre
Principal el 16 de setembre, un dia en què va ploure a bots i barrals. Va estar
interpretada, entre altres, per Vicente Cardet, Rosita Izquierdo, Juan
Ripollés, Pepe Aymerich, Cardet va interpretar
el paper d’Èdip rei. El discurs inaugural va estar a càrrec de Pepe Calpe Usó.
Podríem recordar també la
interpretació de l’obra El carro de Tespis dins de les proves del
Concurs Nacional de Teatre, on una Alicia Pérez magnífica feia el paper de
Joana d’Arc al Teatre Romea de Múrcia i on Vicente Cardet va conèixer l’actor
Guillermo Montesinos que, en aquella època, portava una colla de Castelló, com
la pròpia de l’ABC, i amb el qual va fer una gran amistat.
O la no menys interessant
interpretació del Tenorio, on la jove Antoñita Palacios feia de Doña Inés i on
Don Juan, interpretat per Cardet, va ser capaç d’encarregar-se de tot,
decorats, vestuari, llums, maquillatge, de tot, de tot menys d’estudiar-se el
seu paper, ni que dir que la representació va ser un desastre i en lloc de dos
dies que estaven previst de funció, sols se’n va realitzar mig.
Amb la seua inquietud
periodística, desenvolupada al Buris-Ana, cal destacar la creació i
direcció de la revista parlada Mar y Huerto que es va iniciar el 1965 i
que va ser tot un èxit. Però no sols esta ha sigut la seua participació en este
sentit, ja que va ser locutor de l’antiga Ràdio Borriana, va ser creador i
principal impulsor del programa radiofònic de falles El cimbolet, que es
va emetre a Ràdio Color, emissora amb la qual també va realitzar cròniques
esportives de l’esport més autòcton de la nostra terra, la pilota valenciana.
Va conèixer la seua dona
el 1955, tot just quan va ser reina fallera de Borriana. Aquell exercici que va
començar tard, el 9 de març, va tindre una intensitat desmesurada, la Junta
Local Fallera va cessar en bloc per ordre de l’alcalde Joaquín Urios, i Vicente
Cardet, juntament amb Paco Usó, el
Curro, es van fer càrrec de la labor de la Junta.
Aquells probablement eren
altres temps, l’assistència al pregó de les festes de la Magdalena de la reina
fallera de Borriana era imprescindible i per al trasllat res de millor que el
cotxe oficial, oficialment reconegut com el cotxe de línia.
Els nuvis van durar sis
anys i, el 25 de maig de 1961, van contraure matrimoni, del qual han nascut un
fill i tres filles, Vicente José, el major, Míriam, Salomé i Judith, la menuda.
Vicente Cardet no ha
conduït mai, deia que perquè sempre havia tingut animadversió al cotxe i sempre
el varen portar uns i altres, el vehicle més automatitzat que va conduir va ser
una bicicleta.
Al món de les falles, va
ser faller de l’Escorredor, del barri d’Onda, de la Mota i d’alguna falla més.
Va ser poeta, escriptor,
prescriptor i crític faller, mestre de la ploma i amb el seu bon saber fer va
ser mantenidor del cinquantenari de les falles de la Mercè, de la Vila, de la
del barri d’Onda i la del barri de la Mota. Va presentar els actes d’exaltació
de les reines falleres de Borriana en els exercicis fallers de 1956, 1958 i
1964. Va ser mantenidor de quasi la totalitat de les falles de la nostra
població i d’entre estes del Ciclista, de Calatrava, la Mota, Sant Blai i
l’Escorredor, la Vila, l’Onda i la Mercè.
Va participar en
nombrosos homenatges, sent juntament amb Pepe Esteve els principals precursors
de l’actual Homenatge a la reina fallera de Borriana. A les seues recordades
intervencions cal destacar que va ser distingit amb el primer premi el 1994 i
el 1998.
Va escriure la lletra de
diferents himnes fallers i especialment la de la falla Barri d’Onda, on
participà en cremar-se el monument en la seua reconstrucció, juntament amb tot
a aquell moviment de crítics i artistes fallers que van fer possible aquell
miracle faller.
Vicente Ramón Cardet
Martínez, ha estat exportador de borrianerisme a tot arreu i, bé com a
mantenidor, presentador o autor del llibret, ha estat a les poblacions de
València, Manises, Alzira, Gandia, Paterna, Benicarló, Xàtiva, Silla, Catarroja,
Alfafar, Mislata, Torrent, Sagunt, Aldaia i Puçol. A les fogueres d’Alacant
també guarden un bon record d’ell.
L’ordinador va ser sempre
el seu pitjor enemic, “això de la rata no ho puc suportar”, escriu millor a
màquina, la tradicional, “la trilladora”, com li deia col·loquialment. I també
a mà com ho feia Pepe Esteve, el més gran. “Jo li passava els textos a
màquina,” contava, “era l’únic que entenia el que posaven aquells tovallons
tacats amb tanta genialitat, perquè Pepe sempre tenia 17 o 18 minuts genials”.
Entre les seues crítiques
(criticant la recent llibertat de premsa promulgada pel ministre Fraga):
“Molt de merengue
has posat
en la llibertat, fulano,
però serà llibertat?
O serà braç de gitano.”
O aquells altres versets
de la falla del camí d’Onda:
“Contractista de Catanga
per a vivendes de mandanga.”
O els altres de la falla
del Garbó:
“El whisky del pobret
llimonà de paperet.”
La seua genialitat ha
segut desmesurada, el seu enginy ens ha fet riure, la seua sensibilitat, en
ocasions, plorar. Per a mi ha sigut i serà per sempre el meu mestre, ell m’ha
ensenyat el que sé, d’escriure i de parlar, i per això, com que “de ser bien
nacido es ser agradecido”, li estic molt agraït.
Al 2007, les falles de Borriana, a proposta de la
falla Barri La Mota, va decidir tributar el seu homenatge mes sincer per a la
seua persona. Homenatge al que es va sumar el Grup d’Estudis Històrics Fallers
que presidia el malaguanyat faller Joaquin Ortells Vernia.
Ara mira des del cel el nostre poble i junt al
fuster escriu versos plens de sentiment i amor per a Borriana i les seues
falles. Descansa en pau amic, mestre, però no deixes mai d’escriure i pensar en
les falles allà on estigues. Nosaltres i jo particularment, no t’oblidarem mai.
